Fa uns tres anys vaig fer un curset molt interessant sobre el dol infantil. Allà a part de veure unes quantes tècniques per ajudar als infants a superar el dol també vàrem fer diferents tècniques de grup. Jo no sóc gens bona a fer coses en grup i em costa molt deixar-me anar, però la professora, la Mònica Conill, ens va enganxar tant que em vaig sentir
super còmode fent-ho.
Una de les técniques de coneixença que ens va explicar era que alhora de presentar-nos expliquéssim pk ens diem com ens diem. Ho sabeu vosaltres?? Jo sí. De fet recordar pk em dic com em dic m'evoca a records. Records d'infantesa i em connecta amb una tristesa, però bona, ehh!! A mi el meu nom no m'agrada, però recordar pk em dic així m'encanta i sobretot recordar per qui m'ho dic.
No us vull pas deixar amb la incògnita: jo em dic Pilar perquè la meva àvia materna s'ho deia i quan vàrem néixer una es va dir com la mare i l'altre com l'àvia. Així de senzill, però com una cosa tan senzilla pot evocar tants pensaments i emocions. ..Intenteu fer l'exercici i a veure què en surt.
Ahh no us penseu q ara el blog anirà de coses més psicològiques i tal, no no la pròxima entrada anirà de cremes facials jejeje.
Fins aviat!!!
Doncs jo em dic Marina perquè la meva mare quan es va casar va anar a viure al poble del meu pare i com que enyorava molt el mar doncs va decidir posar-me Marina per poder sentir que el tenia més aprop. Sort però que no vaig sortir nen, perquè m'hauria dit NEPTÚ!
ResponEliminaQue macu Marina!!!! sort que no has estat un nen...;). Un petonàs per tu, en Carlos i els nens!!!
ResponElimina